Una mica d’història
Història de la Creu Alta
(Segle XI) El terme parroquial de Sant Vicenç de Jonqueres
Amb la divisió parroquial del segle XI, es configurà el terme de la parròquia de Jonqueres, el qual limitava amb les parròquies de Sant Julià d’Altura, Sant Esteve de Castellar, Sentmenat, Sabadell i Sant Quirze de Galliners. El terme parroquial de Jonqueres fou el resultat de l’agregació de tres territoris menors, prèviament existents: el de Togores (citat l’any 961), el de Sobarber (l’any 963) i el de la vila (?) de Jonqueres (l’any 973).
L’església parroquial estava consagrada a Sant Vicenç Màrtir. Malgrat que hi ha dades referencials a l’alou de Sant Vicenç l’any 988, o a la casa de Sant Vicenç de l’any 1001, no serà fins el 1017 que es pot trobar esmentada com a tal, per primera vegada, la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres.
(Segle XIV) La plaça de la Creu Alta
La trobem a la cruïlla entre l’antic camí Ral de Barcelona a Manresa (actual carrer Major) i l’inici del camí de Castellar (actual carrer de Castellar).
Durant segles (fins el XVIII), aquest indret i el seu rodal no foren més que camps de blat, sense habitar.
L’esment del lloc però, o dels seus propietaris, es troba per primera vegada en documents del segle XIV.
En aquesta cruïlla hi havia una creu de terme situada dalt d’un monticle fet amb pedres (en forma de paller) on, als seus peus, els viatgers s’hi encomanaven al seu pas pregant per una bona arribada.
En trobar-se la creu derruïda, al segle XVII, el Comú de Sabadell, malgrat que estava al terme veí de Sant Pere de Terrassa, decidí fer-ne una de nova, degut a la gran advocació que tenia.
A finals del segle XVIII començaren a establir-se cases a prop de la creu. Amb l’arribada de l’aigua potable a la Creu Alta, a finals del segle XIX, s’ubicà la primera font pública de la barriada al peu de la creu.
L’any 1933, un grup d’anarquistes enderrocà la creu. Les restes foren amagades al carrer Major, 9, i, acabada la Guerra Civil, es va tornar a restituir al seu lloc original.
(Segle XVI) Antecedents del barri
A mitjan segle XVI, el municipi de Sant Pere de Terrassa estava format per 363 focs (masos o cases), dels quals 237 formaven part del nucli urbà, que es trobava edificat al voltant de l’antic Castell Palau. La resta el configuraven els masos disseminats pel territori de les parròquies de Sant Pere: 24 en la de Sant Julià d’Altura, 17 en la de Sant Quirze de Terrassa, 7 en la de Sant Martí de Sorbet i 15 en la de Sant Vicenç de Jonqueres.
(1772) El carrer Major
Entre els anys 1772 i 1789, es van establir a la banda esquerra del camí de Manresa (actual carrer Major) un bon nombre de pagesos, la majoria dels quals eren de la parròquia de Sant Julià d’Altura. Iniciades les cases en el reguerot de la Creu Alta (actual carreró davant del carrer Dinarès), anaren baixant en direcció a la cruïlla on estava situada la creu. Després també es varen establir cases a la banda dreta del dit camí de Manresa.
En el transcurs del primer terç del segle XIX s’anaren edificant nous habitatges al carrer Manresa, ja no tant sols en direcció a Sabadell sinó també, considerablement, des del reguerot de la Creu Alta cap amunt. En aquell temps s’anomenà carrer Major de Manresa a les cases edificades a la part baixa i Menor de Manresa a les de la part alta.
(Segle XIX) L’avinguda 11 de setembre
L’antic camí ral de Manresa rebia el nom de camí de Jonqueres en el seu tram comprés entre l’antic convent dels Caputxins (actual plaça Marcet o “de les Dones del Tèxtil”) i la cruïlla dels carrers de Manresa (actual carrer Major) i el de Castellar, a la Creu Alta.
Passaren força anys sense que s’edifiqués als voltants d’aquell camí, on tan sols es podien observar camps i pols entre l’esmentat convent i les primeres cases de la Creu Alta, situades més amunt de la creu.
Vers els anys quaranta del segle XIX es decidí iniciar alguna casa a peu d’aquell ample carrer, que rebé el nom de carrer Nou en haver estat el darrer en esplanar-se fora del nucli de la ciutat.
En acabar la primera guerra mundial, el carrer passà a anomenar-se ‘avinguda Onze de Novembre’, dia en el que es va signar aquell armistici. Acabada la guerra civil espanyola, el nom va ser substituït per “avenida del Ejército Español”, i amb la democràcia es tornà a substituir el nom per l’actual “avinguda Onze de Setembre”, Diada Nacional de Catalunya.
(1810) El gentilici “tallaret” o “tallareta”
“Tallaret”, paraula derivada de l’infinitiu “tallar” (res a veure amb els tallers del segle XX ni amb els ocells), era el malnom que els vilatans de la vila (que no ciutat) de Sabadell, allà cap el segle XIX, van dedicar despectivament als primers residents al voltant de “la creu alta” (on naixia el camí de Castellar des del Camí Ral de Barcelona a Manresa) pel fet que aquests es dedicaven, entre d’altres, a l’ofici de tallar carn (avui carnisseries, abans no se’ls deia així). I era despectiu perquè els tenien dèria en fer-ho (la venda de carn) sense tributar les tasses municipals que en aquells temps recarregaven els productes alimentaris a la controvertida vila sabadellenca. La gent, però, se n’aprofitava de l’avantatge i es desplaçava fins a fora-vila (per això no es pagaven els tributs) a fer els seus aprovisionaments, barallant-se amb “els burots” (hi va arribar a haver sang) per burlar la normativa. En poc temps, les quatre cases inicials van prosperar i per això, malgrat la mala intenció del mot, els creualtencs i creualtenques estan orgullosos dels gentilicis (que sonen millor fins i tot) de “tallaret” i “tallareta”. Amb la fosca història de l’agregació del 1904 es va acabar el tema, però la popularitat ha durat (dins de la confusió dels temps) fins al segle XXI.
(1820) La segregació de Sant Pere de Terrassa
La Parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, més coneguda com “La Creu Alta”, pertanyia des de segles al terme municipal de Sant Pere de Terrassa. Això fou així fins que ho canvià una sèrie d’intents de les actuals ciutats de Terrassa i Sabadell per apropiar-se’n de tota la vila, resultant d’aquells tripijocs la “grandesa” que ara llueixen les co-capitals del Vallès Occidental.
Hi ha registres de tot plegat, que es poden resumir en la següent cronologia:
1820: L’Ajuntament de Sabadell ja demanà l’agregació del terme parroquial de Sant Vicenç de Jonqueres. Al·legaren obertament qüestions d’impostos i de contraban, segons la seva versió. Es desestimà.
1841: Terrassa es plantejà la independència de Jonqueres respecte a Sant Pere. Els creualtencs no admeteren que uns “forans” dirigissin el seu futur.
1842: L’Ajuntament de Sabadell tornà a mostrar interès en el desmembrament de Sant Pere, ja que algunes de les seves altres parròquies s’agregaven a altres termes també.
1850: Sabadell sol·licita formalment la segregació de part del territori de Sant Vicenç de Jonqueres. El 1852 se li atorga aquesta part (fins a l’actual ronda de Zamenhof).
1853: Terrassa decideix demanar la resta. El veïnat ho rebutja altra vegada.
1856: Tot i l’esmentada oposició, el “Ministerio de Gobernación” planteja agregar el terme de Sant Pere a la vila de Terrassa, però tot el veïnat ho torna a rebutjar.
1861: La ciutat de Sabadell torna a demanar el terme de Sant Vicenç, com sempre pel problema dels impostos, però se li torna a negar.
1870: Terrassa fa el mateix respecte al que quedava de Sant Pere, per similars motius, i tampoc fou atesa.
1878: Sabadell hi tornà, i el 1885 ho feu altre cop conjuntament amb Terrassa, però tampoc progressaren tals demandes.
1902: Ambdós ajuntaments hi tornen, però no ho fan amb gaire acord entre ells. Uns diputats de cada un d’ells munten una ‘carambola’ territorial, més enfocada als interessos de cada un dels seus partits polítics que a la voluntat i l’interès de les poblacions afectades, i ho acaben portant al Congrés de Madrid.
1904: A rel de tal proposta, el 30 de juny es “suprimeix” el municipi de Sant Pere de Terrassa. La parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres i part de la de Sant Julià d’Altura s’agreguen al terme municipal de Sabadell i la resta del desaparegut poble, juntament amb d’altres prebendes, s’incorpora a Terrassa. Tot plegat d’esquena a la població implicada i amb teòriques mesures temporals compensatòries.
El més lamentable no fou en sí el fet de l’agregació de la Creu Alta a Sabadell, sinó la forma en que es va planejar, elaborar i executar. L’1 de juliol de 1904, la Creu Alta passà a ser el primer barri de la des de les hores ‘ciutat’ de Sabadell.
(1861) El “Centre Cívic” del carrer Major
L’any 1861 s’instal·là en el local que conforma l’angle entre el carrer Major i el carrer Dinarès la que fou l’Escola Pública de la Creu Alta.
Es cobrí un espai ample d’escolarització, tot i que aquest havia de ser només entre els 6 i 9 anys. Tot i així, el temps d’escolarització era reduït i una gran part dels infants que ingressaven a l’escola l’abandonaven al cap de molt poc temps.
L’activitat escolar durà fins a la dècada dels setanta, del segle XX, i pocs anys més tard s’hi ubicà el primer Centre Cívic del barri.
Actualment és la seu del Moviment d’Esplais del Vallès (MEV), així com també de l’Esplai Esparver. L’Associació de Veïns de la Creu Alta hi ha tingut fins ara la seva oficina d’atenció al veïnat, essent aleshores la seu també de les entitats que nasqueren d’ella i que encara avui no tenen arranjat un local en condicions per considerar-lo el seu ‘casal’.
(1886) L’església de la Creu Alta
La primera pedra de l’edifici que conforma l’església que acaba de tancar la forma de la plaça de la Creu Alta, va posar-se l’any 1886 i tres anys més tard s’inaugurà. Tot el material litúrgic va ser traslladat des de l’antiga església de Sant Vicenç de Jonqueres, situada (encara avui) a prop del riu Ripoll, massa allunyada de les cases que formaven el poble de la Creu Alta. L’antiga ermita continua considerada avui com part de la història del barri i és reivindicada la seva conservació amb la celebració d’un Aplec que cada any el veïnat celebra el darrer cap de setmana de cada setembre.
L’edifici nou, integrat a l’entorn urbà del barri i de la ciutat ja, va ser cremat l’any 1936, destruint-se tota l’antiga orfebreria, imatgeria i arxiu històric.
Acabada la guerra es va començar la restauració del temple, buscant almoines per aconseguir la totalitat del seu finançament. L’any 1945 es va construir la rectoria i es va reformar l’església, consagrant-se l’altar, obra de Camil Fàbregas, durant la Festa Major de la Creu Alta.
L’any 1956 es va fer la consagració del temple actual i el 1999 es varen fer les darreres obres de reforma de l’actual façana. Darrerament s’han acabat més reformes que properament s’inauguraran.
(1894) L’enderrocat Vapor Cusidó
L’any 1894, es va començar a construir un vapor amb dues naus al carrer de Llevant (actual carrer Montllor i Pujal). L’any 1902 passà la titularitat d’aquelles instal·lacions al Banc de Sabadell i un any més tard la societat ‘Ribera i Cusidó’ es va establir en el vapor. Entre els anys 1909 i 1913 s’hi van construir tres noves naus.
Antoni Cusidó Cañellas s’hi va establir per compte propi l’any 1911 i quatre anys més tard va substituir el generador de gas que inicialment portava el vapor per nous motors electromagnètics. Durant anys compaginà la seva activitat industrial amb el càrrec municipal de regidor de Foment, fins a retirar-se l’any 1925. Morí l’any 1929 i l’any 1957 l’Ajuntament de Sabadell va decidir posar el nom d’Antoni Cusidó a l’anomenat aleshores carrer de les Bases, que li venia d’unes grans bases que hi havia al fons del mateix.
La coneguda com ‘la crisi del petroli’ dels anys setanta del segle XX va ser el punt d’inflexió de l’activitat del Vapor Cusidó, continuada per nombrosos industrials després del qui li va donar el nom popular. Entrada la dècada dels vuitanta, les empreses van anar tancant i els nous arrendaments ja van anar desviant-se del ram del tèxtil. Va arribar a ser, abans de la seva aturada final, el darrer vapor que quedava dempeus a la Creu Alta.
Durant tots aquests darrers anys, la propietat de l’espai que ocupava el Vapor Cusidó (tot una illa del ja urbanitzat barri de la Creu Alta) havia estat a mans dels Turull, i després passà a les de l’Ajuntament de Sabadell, el qual, veient el deteriorament dels edificis residuals, estimà oportú enderrocar tot el conjunt com a mesura de seguretat, digué.
El solar resultant es rodejà d’una tanca que impedia l’ús públic de l’espai, considerat com a ‘plaça i jardí urbà’, quedant aleshores un solar brut i antihigiènic, privat de la finalitat pretesa.
El veïnat, inconformat amb l’abandó, ha dissenyat particularment com volia que fos l’esmentada plaça i elevà aquesta inquietud a l’Ajuntament. Aquest s’ha fet càrrec de l’arranjament necessari, i en molt poc temps la plaça ha arribat a ser una realitat.
El dia 18 de maig de 2019, el veïnat de la Creu Alta inaugurà el nou espai, llargament reivindicat, i ho va fer pel seu compte, amb l’organització de Llamps i Trons i l’Associació de Veïns, perquè les autoritats municipals no estigueren per la feina amb l’excusa de que s’estava en “campanya electoral”. No es va voler esperar ‘sine die’ a que la cosa es fes oficialment i l’acte es dugué a terme en tal jornada amb l’assistència d’un gran nombre de tallarets i tallaretes, grans i petits, que immediatament en prengueren posició i començaren a gaudir de la nova zona verda al cor de la Creu Alta.
L’indret, popularment, ha estat conegut darrerament com “Vapor Cusidó” (o espai de l’antic Vapor Cusidó), la qual cosa no semblà que fos un nom prou propi per a la nova plaça. Preveient que en tindria que tenir un de més adequat, durant el transcurs de les deliberacions amb el veïnat respecte a com havia de quedar la nova obra, es va pensar també amb això. Amb col·laboració municipal, es va obrir una enquesta per copsar diferents propostes que es van presentar. Tancada la mateixa, la opció que més suport va aconseguir fou la de dedicar la plaça a Lluís Subirana i Rebolloso, creualtenc de pro, historiador, poeta i sardanista, medalla al Mèrit Cultural de la ciutat de Sabadell i ‘Tallaret d’Honor’ de l’any 2002, el qual ens va deixar l’any 2014, en plena lluita per la plaça. I amb aquest nom es va inaugurar la nova plaça… extra-oficialment, és clar.
(1895) El local de l’Euterpe 77
L’any 1895 es presentaven els estatuts del “Círculo Republicano Federal Social” de Sant Vicenç de Jonqueres. Els objectius de la societat eren els de “estrechar los lazos de fraternidad entre los federales de este pueblo”, seguint els principis polítics i socials del Partit Republicà Federal de Pi i Margall. A la pràctica no eren altres que els de fomentar la lectura, el diàleg, l’ensenyament, les conferències i els mítings.
L’any 1900 s’edificà la seva nova seu social, obra de l’arquitecte Juli Batllevell, al principi del carrer Dinarès, cantonada amb el carrer principal del poble, el carrer Major de Manresa. Sembla ser que el cost es sufragà, si més no parcialment, amb subscripcions econòmiques populars.
Després de la Guerra Civil, la propietat va ser expropiada, sense compensacions, i s’hi va ubicar a l’edifici el local d’actes i teatre dels “Lluissos“, l’actual secció de Teatre del Centre Parroquial Sant Vicenç.
La propietat finalment es va vendre i s’hi va instal·lar una sala de cinema, que primer dugué el nom de Cine Fernando (com es va dir un temps el carrer Dinarès), desprès Dinarès, al restituir-se el nom original, i finalment Euterpe 77, que és com més generacions actuals el recorden.
Al tancar-se molts de cinemes a la ciutat, aquest de la Creu Alta inclòs, la sala es convertí en la seu dels Testimonis de Jehovà fins el 1997.
Enderrocat l’edifici després, el solar restà abandonat i sense ús, amb els problemes higiènics i urbanístics que això suposa. El col·lectiu juvenil Coordinadora Jove de La Creu Alta “Llamps i Trons” convertí darrerament tot el solar en un hort cooperatiu urbà, anomenant-lo “La Escarola”. Ja fa anys que existeix i que ha funcionat com a tal fins a les darreries de 2017. Actualment, sembla que una immobiliària hi vol construir nous habitacles a la Creu Alta…
(Segle XX) La Festa Major de la Creu Alta
Durant molts anys, des del segle XVIII, la Festa Major de Sant Vicenç de Jonqueres se celebrà el 22 de gener, festivitat de Sant Vicenç, patró de la parròquia. Aquesta diada i l’endemà es convertiren en la Festa Major del nou caseriu de la Creu Alta.
Amb el temps, els pagesos del barri acabaren treballant, cada vegada més, com a jornalers en les fàbriques de Sabadell que, en no celebrar les esmentades festivitats, provocaven que quedés deslluïda la participació i concurrència als actes preparats per a la festa. Per aquest motiu, un gran nombre de veïns iniciaren els primers tràmits per cursar la sol·licitud de trasllat de la Festa Major als dies de la Pasqua de Pentecosta.
L’any 1896 se celebrava oficialment la darrera Festa Major pel dia de Sant Vicenç. Malgrat el canvi, durant uns quants anys, fins molt entrat el segle XX, convisqueren les dues festes majors, atès que uns quants nostàlgics no renunciaren a la festivitat del seu patró.
Després, amb el temps, la festivitat de Sant Vicenç passaria a anomenar-se la ‘Festa d’Hivern’, però celebrant-se particularment entre la parròquia i algunes entitats, cadascú per la seva banda i amb tot aquell sentiment de nostàlgia del passat. En l’actualitat, la comunitat de la parròquia de Sant Vicenç continua celebrant la festivitat del seu patró, però sense tenir el ressò d’aquells temps.
L’any 1896, el Bisbe de Barcelona concedí finalment l’aprovació per poder celebrar la Festa Major de la Creu Alta els dies de Pasqua ‘Granada’, amb la condició de que aquesta continués fent-se sota l’advocació de Sant Vicenç Màrtir, patró de la parròquia. Amb gran entusiasme i lluïment, i amb molta concurrència, la primera Festa Major per la Segona Pasqua se celebrà els dies 24 i 25 de maig d’aquell any.
Des d’aleshores, el jovent de la Creu Alta sovint es reunia als volts de la Festa Major per preparar i organitzar algunes de les activitats i actes festius. Sota el nom de “Juventut Creualtense” aquesta agrupació tingué cura a principis del segle XX de portar el pes de la festa i coordinar els actes de les entitats que assumien part del programa dels festeigs.
Un dels anys més significatius fou el 1901, en el que una calamarsada prèvia a la Festa Major ocasionà el malmetement de la collita de vinya i sembrats de tota la població. En una improvisada reacció, l’agrupació “Juventut Creualtense” recollí l’import recaptat per fer front a les despeses de les festes i en féu donació als damnificats.
Apart d’altres festivitats amés de la Festa Major, com el Corpus o les caramelles per exemple, a la Creu Alta sempre hi ha hagut entitats que es coordinaven per a les activitats festives, els balls al carrer, el flamenc i les festes taurines (que també n’hi hagué a la Creu Alta) o la tradició de fer cantar els ocells. Se’n pot fer esment, a principis del segle XX, dels ‘Campos de Recreo” del Cervantes, del Casino Agrícola Industrial de la Creu Alta, de la Societat Recreativa Coral Colón, del Centre Republicà Federal de la Creu Alta i de la pròpia “Juventut Creualtense”, apart de les corresponents comissions de festes específiques.
De com es va anar desenvolupant la Festa Major de la Creu Alta fins als nostres dies en podreu trobar unes “pinzellades” en el llibre de la Biblioteca d’Estudis Creualtencs, escrit per Jaume Pont i Bertran el 2009 i titulat precisament “Pinzellades de Festa Major; La Creu Alta festiva”, així com, també, al recull històric que es publicà el 1996 amb motiu del centenari de la Societat Coral Colon, més coneguda al barri com “El Casinet“, la qual tingué cura molt temps de que no desaparegués la nostra Festa Major, com s’entreveu al llibre. Des de l’any 1978, i ininterrompudament des d’aleshores, n’ha tingut cura l’Associació de Veïns de la Creu Alta, arribant, 40 anys després, a figurar en el catàleg de les més importants festes populars del país que publica la Generalitat de Catalunya, considerant-se com a part del “Patrimoni festiu de Catalunya” (2018).
(1906) El camp de la vella Creu Alta
Vista la popularitat assolida per l’esport del ‘futbol’ a la nostra ciutat a principis del segle XX, els seus promotors van decidir llogar uns terrenys a la Creu Alta on s’hi va construir un velòdrom de 333 metres al voltant d’un camp de futbol reglamentari. Les curses ciclistes també comptaven ja amb molts afeccionats en aquells temps, i això va fer augmentar el nombre d’associats i de col·laboradors que volien gaudir també d’aquestes instal·lacions. La nova entitat començà amb 57 socis, que pagaven una pesseta al mes.
L’acte inaugural de l’antic camp de la Creu Alta es va celebrar el 1906, amb un programa que incloïa curses ciclistes, atlètiques i un partit de futbol, és clar.
El vell camp de la Creu Alta s’enderrocà l’any 1968. En anys posteriors aquest enorme solar s’acabà integrant a la xarxa vial que l’envoltava i poc a poc els pisos esborraren tot record i vestigi d’aquell camp que tants afeccionats havia aplegat, tret del petit espai restant, urbanitzat avui com a plaça de Jaume Viladoms, on hi ha una placa que ho recorda.
El nou estadi municipal que s’eixecà a la ciutat, fora ja del barri, continua portant el seu nom: se’n diu ‘la Nova Creu Alta’.
(1913) La Biblioteca dels Safaretjos i Ca l’Estruch
L’any 1913, tres anys després de l’annexió de la Creu Alta a Sabadell, l’arquitecte Josep Renom va dur a terme el projecte i la direcció de les obres dels safaretjos públics de la Creu Alta. Aquests disposaven de quatre safaretjos, més un de separat per rentar la roba de malats i infecciosos; aleshores hi havia una caldera d’aigua calenta i es venia a 10 cèntims (de pesseta) la galleda.
Durant anys, l’aigua que alimentà l’edifici venia dels pous de Ca l’Estruch, indústria que s’havia ubicat a la Creu Alta l’any 1896, provinent de l’antic molí paperer de Mornau; l’activitat industrial d’aquell ‘vapor’ perdurà fins els anys vuitanta del segle XX.
L’activitat dels safarejos perdurà fins a la dècada dels cinquanta. Una vegada tancats, l’edifici serví durant anys de magatzem municipal, període on es degradà notablement.
Durant molts anys, l’Associació de Veïns de la Creu Alta reivindicà la recuperació de l’espai dels antics safaretjos, petició que finalment fou atesa per l’Ajuntament i inicià les obres de restauració l’any 2001.
L’any 2005 s’inaugurà el nou espai i s’hi ubicà una nova biblioteca pel barri i per a la ciutat.
(1924) De l’antic velòdrom a Cal Balsach
El velòdrom que s’inaugurà a la Creu Alta l’any 1924, amb la posterior assistència fins i tot del rei Alfons XIII, era considerat el millor velòdrom d’Espanya. La iniciativa fou de Nicasi Pibernat (a qui s’ha dedicat l’Auditori de l’actual Centre Cívic) i el projecte fou de l’arquitecte Josep Renom.
El cost del lloguer i l’amortització de les obres, la creació del nou velòdrom de Sants i la ubicació del nou club de tennis al mig de la pista, anaren acabant amb l’esperit ciclista amb que s’havia iniciat.
El velòdrom desaparegué i l’any 1942 s’inicià la construcció de la fàbrica tèxtil coneguda com Cal Balsach, obra de l’arquitecte Gabriel Braons. L’edifici s’enllestí l’any 1948, però l’any 1945 el seu propietari Pere Balsach, reconegut mecenes pel barri, es va retirar i la empresa passà a denominar-se “Hijos de Pedro Balsach, S.A.”, com encara es veu en certs vestigis que resten avui a l’edifici.
Coincidint amb un cicle de forta crisis i acollint-se al primer pla de reestructuració tèxtil, i després d’un considerable incendi, l’empresa va tancar al final de la dècada dels seixanta del segle XX. Durant l’època daurada de la indústria tèxtil sabadellenca, la fàbrica Balsach tenia més de dos-cents treballadors i treballadores, i fou una de les empreses més grans i importants de Sabadell, especialitzada en roba de llana per a senyora.
El complex passà després a mans de l’Ajuntament de Sabadell. Aquest el restaurà i hi adaptà a la seva ala sud l’actual Pavelló Municipal de Cal Balsach; al cos central de l’edifici s’ha encabit l’actual Centre Cívic de la Creu Alta, amb l’Auditori Nicasi Pibernat abans esmentat, i l’ala nord ha restat en desús, sense restaurar, fins que ha estat reivindicada per diverses entitats del barri, en conjunt, per a què sigui destinada a un Casal popular pel mateix.
Una part de l’espai nord ja ha estat cedida a una entitat esportiva, i la resta està actualment en procés d’inacabables negociacions per a la formal cessió demanada, començant-se a restaurar per frenar el seu deteriorament desencadenat.
(1932) La Riereta (avui “Eix Macià”)
La riera de Sobarber, coneguda popularment com “La Riereta”, separava des de l’època medieval els territoris de Sobarber, que arribaven fins a la torre de Can Feu, i els de Jonqueres, que s’estenien fins al Ripoll. Aquests dos territoris, juntament amb els de Togores, formaven la Parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres.
L’any 1932, quan tot plegat ja pertanyia a la ciutat de Sabadell, l’arquitecte Josep Renom ja va dissenyar, per soterrar ‘la Riereta’, una gran avinguda, que anomenà ‘Rambla de les Glòries’. Aquests projectes foren truncats per la Guerra Civil.
Retornada la democràcia, amb l’empenta de la Barcelona Olímpica del 92, es reprengueren bona part dels seus antics projectes:
- El ‘Parc Oest’ (el Parc Catalunya)
- La plaça de Catalunya
- La plaça d’Espanya
- La rambla de les Glòries (l’Eix Macià)
Ara és el límit de Ponent del barri de la Creu Alta.
(1973) El malnom de Ca l’Enredos
Hi havia una casa isolada, ubicada on ara hi ha la plaça dels Usatges, que era coneguda popularment com a “ca l’Enredos”. El malnom li venia per la seva mestressa, la “Maria Enredos”, la qual era de fora i es va casar amb l’hereu de la finca. Diuen les males llengües que era una mica lianta i que costava d’entendre-la degut al seu fort accent andalús. Venia la llet de les seves vaques i les figues de les seves dues figueres del pati, que van perdurar uns quants anys a l’actual plaça, i amb la clientela formava tot un “safareig” que va donar popularitat a l’establiment.
També hi havia un pou que abastia d’aigua a bona part del veïnat, pagant degudament el cànon corresponent. L’any 1973 s’enderrocà l’edifici per crear-ne la plaça pública, i aquell pou es va cegar.
Amb la cessió de part de les terres de l’antic velòdrom, per part de Llorenç Balsach, fill del conegut fabricant, es va urbanitzar l’indret, inaugurant-se l’any 1975 amb un monòlit centrat a la plaça, dedicat al cronista i excursionista creualtenc Joan Montllor i Pujal.
(1976) Neix l’Associació de Veïns de la Creu Alta
A les darreries del regim franquista, que des de 1939 mantingué al país, i a la Creu Alta, dins d’una fèrria dictadura com a resultat del seu triomf en la revolta militar del 1936, els barris “patiren” una febrada associativa al trobar, en la unió entre veïnat i persones afectades per diversos i múltiples problemes propers, la forma de reivindicar-se i de fer-se valer davant les administracions que, dins del sistema de l’època, tenien en molt segon terme els interessos i les necessitats de la població humil i oblidada de les barriades i dels aleshores suburbis. Dins d’un nou “despertar” polític de les noves generacions, tota mena d’associacions naixerien arreu, sobretot a Catalunya, i les barriades no foren menys en aquest ressorgiment.
A Sabadell, com a moltes altres poblacions que s’havien engrandit amb el desenvolupament industrial de la postguerra, hi havia, en la dècada dels 70 del segle XX, més d’una dotzena de barris, entre el centre i la rodalia, que més o menys van organitzar-se interiorment per fer front al futur que s’intuïa i per trobar com es dignificava la vida i el benestar dels seus veïns i veïnes. D’aquest moviment veïnal arribà a sorgir el primer consistori democràtic de la ciutat, un cop retornats a la democràcia, una forma de govern que, si bé no és perfecta, és la millor manera que la nostra ‘civilització’ ha trobat per conviure amb sí mateixa i amb el món.
A la Creu Alta, igualment, també el veïnat començà a caminar en aquest sentit i era el 17 de juliol de 1976 que es constituí formalment l’associació de veïns i veïnes de la Creu Alta, la qual actualment encara es troba en la situació d’haver de lluitar per barri que representa. La història d’aquesta associació ha transcorregut des d’aleshores per diverses vicissituds; una mera expressió de les mateixes la podreu trobar en aquests texts.
Com diu en la seva pròpia descripció, “L’Associació de Veïns de la Creu Alta és una agrupació veïnal que té per objectiu promoure la bona convivència i la qualitat de vida al barri de la Creu Alta. Ha destacat en la realització d’accions, propostes i reivindicacions de caire social i cultural destinades a la millora dels serveis públics del barri i de la ciutat. També ha estat important el treball de divulgació de la seva història i del foment de las tradicions catalanes. Des d’aquella data ha impulsat la creació de la Colla de Diables de la Creu Alta, la Colla de Geganters i Grallers de la Creu Alta i del Drac Baldomero, entre d’altres, que actualment compten amb una identitat pròpia i han portat el nom del barri arreu on han fet les seves actuacions.
En el camp de la cultura edita periòdicament publicacions culturals com: El Diari de la Creu Alta, El Full de Jonqueres i diversos llibres a través de la Biblioteca d’Estudis Creualtencs.”
D’aquestes publicacions és d’on s’han pogut recollir totes aquestes dades històriques del barri, gairebé des de que un dia s’hi erigí una creu molt alta…
Reculls del llibre “La Creu Alta – Jonqueres – Sant Pere de Terrassa”, del David Laudo Cortina i del llibre “UN PASSEIG PER LA CREU ALTA”, també del David Laudo., (Biblioteca d’Estudis Creualtencs)
Als esmentats llibres s’hi ha recollit moltes més anècdotes històriques de la Creu Alta, amb tot de detalls en elles i en les que aquests texts estan basats. Resten exemplars a disposició de qui els vulgui demanar a la seu actual de la Biblioteca d’Estudis Creualtencs: l’Associació de Veïns de la Creu Alta.